Comença el curs i, amb ell, les famílies posen en marxa una maquinària gairebé perfecta: la motxilla de la marca de moda, els llibres meravellosament forrats,
els horaris quadrats al mil·límetre i els grups de WhatsApp a ple rendiment. Intentem anticipar-nos a tot perquè els nostres fills comencin l’escola tranquils i sense dificultats. Però, de vegades, en aquest intent legítim de protegir-los els estem desprotegint,literalment, perquè eliminem el que més els ajudarà a fer-se forts: les petites contrarietats diàries. L’inici de curs és un moment magnífic per entrenar la resiliència, sobretot quan no els ha tocat el mestre que esperaven o el seu millor amic està en una altra classe o tothom diu que serà un curs complicat.
Sapiguem que la resiliència no sorgeix del no res, sinó que és una competència que s’ha d’entrenar, com fan els arbres, que es tornen més forts quan bufa el vent perquè,amb cada sacsejada, les arrels aprenen a subjectar-los més i millor a terra. Amb els infants passa el mateix: no construeixen fortalesa quan els evitem incomoditats, sinó cada vegada que se’ls posa un límit, quan han de tolerar un “no”, quan s’han d’adaptar a aquell mestre o quan s’adonen que la vida no sempre serà com ells volen.
És curiós, perquè vivim en una societat que parla molt de l’èxit; celebrem les victòries, els bons resultats, els notables i els excel·lents. I per algun motiu fem desaparèixer la derrota, que també existeix, malgratque ho amaguem perquè ens resulta incòmode o ens fa ràbia. Educar els fills també en la derrota és imprescindible, perquè un infant que sempre guanya (si els adults els hi anem adaptant les normes) no se sent més segur, sinó que pot créixer pensant que
només és valuós quan té èxit. A la meva feina veig que hi ha dos tipus de pares: els que preparen el camí per al fill i els que preparen el fill per al camí. Els primers intenten treure totes les pedres abans que l’infant hi arribi. S’avancen a tot i parlen amb el mestre o els companys, no sigui que tingui un problema, o porten corrents el material oblidat, justifiquen els errors i eviten qualsevol situació que pugui provocar un mínim de frustració. I la criatura acaba creient que, sense l’ajuda dels altres,no pot ni podrà.