Avui s’anhela la paternitat o maternitat perfecte, ja sabeu, aquests progenitors de conte de fades (o de xarxa social), sempre amables, serens i pacients malgrat tots els envestits de les seves criatures. La majoria somiem en arribar a ser, algun dia, un pare o mare de pel·lícula, admirats pels seus fills i filles perquè els han deixat una profunda i meravellosa petjada.
Quan els nostres nanos són petits i ens funcionen les instruccions de les webs de criança de moda, ens sembla un somni fàcilment assolible. Però quan creixen, la cosa es va complicant perquè els infants no són una fórmula matemàtica, són simplement ells i elles, encara que ens haguem cregut, durant un temps, que eren el nostre projecte, dissenyat al mil·límetre per fer-nos sentir els millors pares del món.
La vida és complexa, l’acceleració ens allunya de la quietud, tan necessària per a l’equilibri i la pau interior, per a ser exemple d’aquesta anhelada paternitat sàvia i intel·ligent. A més, les obligacions, la pressió i el treball ens aclaparen, enfaden i esgoten. I llavors, arribem a casa i hem de ser aquest pare o mare 10 que la nostra expectativa ens marca. Però hi ha dies que a la mínima saltem, perdem la paciència i ens sentim els pitjors pares del món. Arriba la culpabilitat, la nostra autoestima baixa i el nostre estat d’ànim s’enfonsa. Però, com gestionar ser pares i mares avui dia, i mantenir unes relacions positives amb els nostres fills i filles?
3 IDEES :
1. No fa falta ser perfecte, millor centrar-nos en ser humans. Recordem que a tots ens encanta el perfecte perquè ho admirem, però sabeu? no ens enamorem d’allò perfecte, ens enamorem de l’humà. Així doncs, atrevir-nos a ser honestos a casa, no amaguem la nostra vulnerabilitat perquè és la manera més profunda de connectar. Explica-li com t’has sentit quan un client t’ha parlat malament i què has fet per a superar-ho. I digues-li “fill/a, quan alguna cosa m’espanta, busco la valentia perquè m’ajudi a afrontar la situació”
2. Els vincles saludables són els que no fereixen. És important que cada membre de la família se senti bé i fora de perill a la llar. I si un dia ferim, un “ho sento” ho arregla gairebé tot. Important també que a casa no hi hagi ni prínceps ni princeses, només un equip, l’equip més important del món. Preguntem-nos “Quan cuidar-lo deixa d’ajudar-ho?”
3. Els limitis donen confiança i seguretat als infants. Però posem-los dignificant, no humiliant; “no perquè t’estimo”, “aquí no castiguem els fets, aquí reparem els errors”, “a casa ser tu mateix està permès”, “tu ets molt millor del que acabes de fer”, o “pots odiar a la teva germana, però no tractar-la amb odi” ajuda a educar sense malmetre la delicada autoestima dels humans.
Homenatgem avui a aquests pares i mares que aspiren a ser, simplement humans?
Cristina Gutiérrez Lestón
Educadora Emocional
