Setembre 2026- Santa Maria de Palautordera
El malestar docent és real: cansament, manca de recursos, sensació de no arribar a tot, no sentir-se escoltat… Vivim, alhora, un context educatiu especialment perillós que agreuja la situació: infants sobreprotegits, ús excessiu de pantalles, dificultats d’atenció, ansietat, problemes de salut mental, davallada dels resultats d’aprenentatge… Podríem afirmar que estem davant d’una emergència educativa.
La ràbia sorgeix quan sentim alguna cosa com injusta i té la funció de donar-nos la força necessària per lluitar-ho. El problema no és sentir ira, sinó que sigui ella qui prengui les decisions per nosaltres. Quan no hi ha consciència ni regulació emocional, entra en acció l’anomenada “gravitació emocional”: si em fereixen, fereixo. No per maldat, sinó perquè no sabem què fer amb allò que sentim dins. És el que passa quan tornem enfadats de la feina i ho paguem amb la parella, que no en té cap culpa.
La ràbia és com el foc, pot donar-nos llum i energia per transformar allò que és injust, però, si no la regulem, també pot cremar allò que volíem protegir.
El sistema educatiu és com una barca que ara mateix està enmig d’una tempesta. Hi ha onades altes, cansament, por i persones que fa massa temps que remen al límit de les seves possibilitats. És comprensible que reclamin unes condicions dignes. Però, enmig de la tempesta, llençar rems per la borda no redueix les onades, només deixa la barca amb menys recursos per seguir navegant.
Les sortides a la natura, les colònies, els museus, els jaciments arqueològics, les activitats esportives i el contacte amb animals també són rems. Com ho són els educadors/es del lleure, els guies dels museus, els talleristes, els entrenadors i tots els professionals que generen experiències educatives fora de l’aula.
Prescindir d’aquests recursos, malgrat els beneficis que aporten a la salut mental, la convivència, l’autonomia i l’aprenentatge, no enforteix el sistema
educatiu: l’empobreix. I també elimina oportunitats perquè els infants coneguin de manera vivencial la natura, el territori, la història, la geografia i la cultura.
Els nostres avantpassats, els Homo sapiens, no eren més forts que altres homínids de l’època. Una de les capacitats que va afavorir la seva expansió va ser aprendre a cooperar en xarxes cada vegada més àmplies, compartir allò que havien après i convertir capacitats i mirades diferents en solucions col·lectives.
No hem arribat fins aquí perquè cadascú defensés només el seu tros de barca sinó perquè vam aprendre a remar junts.
El repte educatiu que tenim és massa gran i complex perquè el resolgui una sola part del sistema. Necessitem el professorat, les famílies, les administracions, les entitats, les organitzacions educatives i tots els professionals que acompanyen infants i joves. Necessitem tota la tribu, tots els rems perquè tots són el sistema.
Defensar unes condicions de treball dignes és necessari. Però patir una injustícia no justifica provocar-ne una altra, especialment quan aquesta afecta els infants i les seves oportunitats d’aprendre.
L’excel·lència educativa no és només obtenir bons resultats acadèmics. També és aprendre a conviure, pensar, decidir, ser autònom, conèixer el món real i disposar d’eines per afrontar la vida. Siguem models d’intel·ligència, respecte i equilibri emocional i no llencem més rems per la borda. Treballem en equip perquè… ningú sap tant com tots junts.
Cristina Gutiérrez Lestón. Educadora Emocional.